| Història
 | Festas/Esdeveniments
 | Plànol
 | Ubicació
 | Turisme
 | Notícies
 | Telèfons d`interès
 | Galeries de fotos
 | Enquestes
 | Contacteu amb nosaltres
 | Formularis
 | Composiciò
 | Calendari del contribuent
 | Cens demogràfic
 | Plens
 | Tauler d`anuncis
 | Activitats culturals
 | Activitats esportives
 | Restauració
 | Allotjament
// Fabara>> Tu ciudad >> Turisme
::... AJUNTAMENT (Palau Medieval)

Part de l’antic palau de la princesa de Belmonte va ser reconvertit en l’ajuntament de Favara.

::... Ermita
::... Església Parroquial de Sant Joan Baptista

La seua construcció degué començar a principi del s. XIII –a jutjar per les característiques del romànic de la porta principal- i es perllongà fins a final del s. XIV o principi del XV –si atenem el finestral d’estil gòtic flamíger que hi ha a la testera.

 

L’emplaçament de l’església es podia haver triat superposant-lo al d’un santuari romà preexistent. Aquesta hipòtesi vindria avalada pels vestigis d’aquesta època trobats al voltant. Un emplaçament que, en plena edat mitjana, s’inscriuria, amb el castell, al recinte emmurallat de la població.

Consta de nau única de tres trams amb capelles laterals entre els contraforts (dos al costat de l’evangeli, comunicades entre si, i una al de l’epístola) i testera recta. Els dos primers trams es cobreixen amb volta de creueria senzilla, mentre que el corresponent als peus es cobreix amb volta de canó apuntat i allotja un cor alt.

Tanto el muro oriental como el occidental cuentan con tres potentes contrafuertes; entre los dos últimos del muro oriental se abre la portada principal por medio de tres arquivoltas de medio punto baquetonadas y prolongadas en jambas.

Tant el mur oriental com l’occidental compten amb tres potents contraforts; entre els dos últims del mur oriental s’obre la portada principal per mitjà de tres arquivoltes de mig punt.
A l’angle nord-oriental s’alça la torre, de planta quadrada i dos cossos diferenciats en alçada, a la qual s’accedeix des de la sagristia; el cos superior presenta, en cadascun dels seus fronts, un parell d’obertures en arc i, com la resta de l’església, està rematat per merlets.
::... Mausoleu Romá
A la riba esquerra del riu Matarranya, a menys d’un quilòmetre de distància de la vila de Favara, hi ha enclavat el mausoleu romà, conegut avui en tot el país i a l’Estat espanyol. És el més ben conservat de tot l’Estat i ignorat en temps no gaire llunyans pels erudits, pels curiosos i fins i tot pels veïns de la vila, que no hi veien més que una simple “casa de moros”, sense un altre fi que el de servir d’alberg als pagesos i sense més història que la concebuda per la seua imaginació. És curiós l’arxiu de la memòria dels investigadors erudits que, peregrinant rere les empremtes del passat, han tret el monument de l’oblit.

El 1974 Vicente de la Font informava la Real Academia de la Historia de l’existència d’un edifici romà a Favara.

Va a ser propietat dels senyors de la vila, fins que, al setembre de 1921, el seu últim propietari, el cardenal italià Genaro Granito y Pignatelli de Belmonte, va vendre’n la senyoria als veïns. El mausoleu va passar a poder d’un particular que va comprar les finques en què està emplaçat, fins que, al 1942, va ser venut a l’Estat.

El que primer ens crida l’atenció és la integritat gairebé completa de l’edifici. N’hi ha que diuen que una vegada hi va haver una tronada que va intentar destruir-lo, que va malmetre a més a més gran part de la collita. Es deia que a l’interior de l’edifici vivia una mora encantada que guardava un riquíssim tresor i que estava disposada amb els seus encisos màgics a impedir-ne la destrucció. Els papers de Colera parlen en l’extracte d’una gran volta subterrània, la profunditat de la qual s’ignora. Ara el subterrani és gairebé cec.
Contava un clergue ancià, de començament del segle XVIII, que, quan era petit, acostumava a anar allà amb altres xiquets a llençar pedres amb certa curiositat barrejada de terror perquè el soroll que produïa l’eco en caure els feia arrencar a córrer.

Va començar a conèixer-se al país durant la segona meitat del segle XVIII; sembla que van ser els escolapis i franciscans d’Alcanyís els primers a adonar-se de la seua importància. El pare Andrés, coneixedor erudit de les antiguitats romanes, va encarir el mèrit de l’edifici i en va recomanar la rigorosa conservació.

En un llibre de cadastre del poble de Favara, corresponent a l’any 1861, s’avalua en 10 “reales de vellón” el líquid imposable “por un monumento antiguo en la huerta de la Piñera, propiedad del Excmo. Sr. Príncipe de Belmonte, en Nápoles”. Això assenyala que havien donat fruit les visites dels pocs erudits coneixedors del mausoleu i els treballs de Mn. Evaristo, perquè la vila i els seus senyors el veneraven ja com un monument antic.

Però, que el seu coneixement no havia transcendit al món científic, pot provar-ho el fet que, el 1868, en publicar E. Hübner a Berlín el vol. II de l’Habeas inscriptionum latinarum, no hi recull la inscripció epigràfica del mausoleu de Favara, registrada, en canvi, el 1892, al suplement II d’aquesta obra, com s’indicarà més endavant.

Arribats a l’any 1875, a la Ilustración española y americana d’aquell any, trobem: “En la mañana del 25 de junio último apareció en Caspe la célebre ronda carlista de Fabara, al mando del jefe de Administración D. Pascual Navarro y secuestrando al juez de primera instancia y los Sres. D. H. Esteban y D. José Rovira, los condujo entre bayonetas a la villa de Fabara, cuartel de la partida, los prisioneros fueron colmados de atenciones por la gente de la villa.

Don Esteban, persona de cultura no común, se entretuvo tomando un visita del pueblo y otra del sepulcro romano”. Aquesta és la primera cita bibliogràfica impresa del mausoleu de Favara: “Favara, de fundació romana (va anomenar-se Ara Fabia), conserva encara algunes restes de construccions degudes als seus fundadors, i el més notable és un sever sepulcre que es troba en una finca de la princesa de Belmonte, als afores de la població. El formen quatre fronts, un d’ells està obert, és el de la façana principal, que presenta l’entrada a l’interior: columnes amb senzills capitells dòrics, cornises i baixos relleus que presenten garlandes de flors sostingudes per grifons constitueixen l’ornamentació a l’exterior. A l’entrada, al front principal, trobem un triangle amb la inscripció LAV...MILI...LUPI.
A l’interior hi ha encara l’escala que comunicava amb l’ossari, però les pedres despreses dels murs obstrueixen completament el pas”.

A l’Academia de la Historia coneixien de feia un any l’existència del sepulcre, gràcies a la comunicació de Vicente de la Font, el 1874, publicada en el tom I dels butlletins de la institució tres anys després. Pel que s’hi diu, en la nostra capital de província, era totalment desconegut. Aquest informe de Vicente de la Font, extret de la memòria que va dirigir Colera al P. de la Huerta el 1807, va servir en realitat per donar a conèixer definitivament el mausoleu romà de Favara.

De la imponderable tasca de Mn. Evaristo Colera a favor del monument, en tenia coneixement una limitada minoria intel•lectual i, per descomptat, el país va continuar ignorant-ne la notorietat. A Mn. Evaristo Colera Soldevilla és a qui devem realment la glòria d’haver propagat els seus mèrits perquè, possessionat de la parròquia de Favara des de 1798 a 1807, es va dedicar amb afany a l’estudi arqueològic del país i en especial del terme de la seua parròquia. Omplia els seus quaderns amb notes molt curioses, va dibuixar el panteó romà i el va descriure diverses vegades. Aquests són els manuscrits que van donar a conèixer el fins aleshores gairebé desconegut monument. Mn. Evaristo Colera, fill de Calaceit, va morir el febrer de l’any 1837 a la Vall del Tormo, als seixanta-cinc anys.

El senyor Aureliano Fernández Guerra va informar la Real Academia sobre el monument favarol. Anys després comença l’escassa bibliografia científica que posseïm sobre el mausoleu: el 1892 publiquen, a Barcelona, Puig i Cadafalch, i Brugués i Escuder la seua coneguda monografia, base dels estudis posteriors. Aquest mateix any registra Hübner la inscripció epigràfica recollida de l’informe de Vicente de la Font al suplement del seu monumental Habeas. Al vol. I (1909) de l’Arquitectura romànica a Catalunya, Puig i Cadafalch, A. de Falguera i J. Goday fan del nostre sepulcre un estudi detallat.

El 1907, l’illustre baixaragonès, tantes vegades esmentat, Santiago Vidiella, per a qui el vetust edifici és “el monumento más peregrino de nuestra tierra”, encapçala amb la seua descripció l’article sobre Favara publicat al Boletín de historia y geografía del Bajo Aragón, i inicia la lenta difusió del seu coneixement al país, tan arruïnat de valors, que en un dels llibres de visites d’inspecció de les ecoles d’aquesta vila, corresponent a l’any 1920, s’adjunta la inscripció següent: “Monumentos: ninguno notable”.

L’any següent arriba al poble, com a secretari del municipi, Lorenzo Pérez Temprado, en la plenitud dels seus treballs arqueològics, que, des de Massalió, havia exercit de redactor-administrador del butlletí abans esmentat. Ja a Favara, va aconseguir el respecte dels veïns cap al panteó.

En els anys posteriors a 1921, Josep Colomines, del Servei d’Excavacions de l’Institut d’Estudis Catalans, va visitar el monument i va obtenir noves fotografies que, amb els dibuixos de Colera al manuscrit que havia ingressat als fons bibliogràfics de l’arxiu d’aquest institut, va reproduir a l’Anuari, vol. II (1921-1926), pàg. 84, en un treball de Puig i Cadafalch, inserit a la crònica d’Arqueologia i Història de l’Art.

El mausoleu romà de Favara va ser declarat Monumento Histórico-Artístico Nacional l’any 1931 i va ser adquirit per l’Estat el 1942.

::... Pensador
Como un pueblo más en España, también Favara contaba con un monumento en el que se glorificaba el Golpe de Estado fascista, pronunciado el 18 de julio de 1936, que acabó con el Gobierno legítimo de la II República.

También, como en todos los monumentos de su estilo, se habían grabado en él los nombres de los vecinos muertos con violencia durante los tres años que siguieron al golpe de Estado. Pero, no eran todos los muertos, sino sólo aquellos que, en el frente o en la retaguardia, habían perdido la vida a manos de partidarios de la República.

Para los otros vecinos, los muertos a manos de los golpistas, se había reservado el olvido, cuando no el desprecio o el odio.
¡Nada!. Nada de todo esto puede seguir perdurando en un pueblo, en una comunidad, que aspire a vivir en concordia y a implicar a todos sus vecinos en un esperanzador proyecto común de fúturo.

Así pensó la Corporación Municipal de 1999, y así fue como el día 11 de septiembre de 2001 se erigió, en el mismo lugar y en sustitución del viejo monumento bélico, la estatua de bronce de “El Pensador”, del escultor Luis Moreno Cutando.

Se trata de una versión propia, diseñada para la ocasión. Es el Pensador que mira al horizonte -no ensimismado, como el de Rodín-; con albarcas, torso desnudo y sentado sobre una piedra -no como el magnificante Médicis, de Miguel Angel-
El Pensador
-- El Pensador --
Es, en fin, el hombre de pueblo que reflexiona acerca de los versos de un poema de dolor, escrito en bronce bajo sus pies. De dolor, tras aquella guerra, no ya los muertos, sino de los vivos por la tragedia de sobrevivir.
Es el Hombre que, luego, a través de sus ojos vacios, lanza al lejano horizonte su llorosa y dura reflexión, con la ilusión de que al tiempo impregne el aire que, día a día, han de respirar los hombres y mujeres de Favara.
::... Roquissal del Rullo
A 4 km del nucli urbà de Favara, a l’encreuament de la vall dels Tolls amb el riu Algars, a 4 km de Pinyeres, a 7 de Nonasp i a 8 de Maella, trobem les restes del poblat abandonat precipitadament, segurament davant de l’atac dels fenicis armats amb espases de ferro.

La cultura dels camps d'urnes ( 1200 a 725 aC ) -que s'estenia per gran part de l'Estat francès i el sud d'Alemanya, part d'Itàlia i la vall de l'Ebre a la Península Ibèrica- va entrar en decadència i va acabar desapareixent sota l'influx de l'emigració de pobles estrangers, empesos pels genets tracis i cimmeris procedents d'Ucraïna i el sud de Rússia, i aquests, al seu torn, empesos pels escites.

La pressió exercida pels pobles escites el segle VIII aC va obligar els pobles establerts a les estepes d'Ucraïna i al sud de Rússia, del grup traci-cimmeri, a emigrar, remuntant el Danubi fins a Hongria i després a Baviera, i a desplaçar les poblacions d'aquestes zones, pertanyents al grup celta. Aquests emigrants, en contacte amb els orientals, van donar origen a l'anomenada cultura d'Hallstatt.

::... Salt d'aigua (Lo Salt)
L’aigua procedeix de la sèquia del Rabinat i passa per davall de l’església parroquial de Sant Joan Baptista. Antigament s’usava aquesta aigua per a la producció d’energia elèctrica i després movia la mola del molí de farina.
::... Museu de Pintura Virgilio Albiac
Virgilio Albiac, acadèmic de la Real de Nobles y Bellas Artes de San Luis de Zaragoza, va nàixer a Favara l’any 1912. Es va formar artísticament a Saragossa, Barcelona i València. Dada pertenir en compte, ja que aquestes ciutats són molt importants en la conformitat de l’esperit pictòric espanyol de postguerra, la influència de la qual –la de les seues escoles- és fàcilment detectable en la seua obra (on no falten el gust per les taques, l’amor al paisatge i el seu particular homenatge a Picasso), encara que sempre matisada amb aquest toc personal conferit per les pròpies vivències.

>> visiti la web del museu Albiac
El Museu Virgilio Albiac, de caràcter permanent, inaugurat el 1987, està ubicat a la part alta del noble edifici medieval que, restaurat, és avui seu de l’Ajuntament. Ocupa una sala d’aproximadament cent metres quadrats. De les parets i columnes pengen trenta-vuit quadres (nombre que s’espera anar ampliant a partir de successives donacions del pintor).

La colecció comprèn obres creades entre 1943 i 1986. D’elles, només dos quadres, datats el 1943 i el 1945, responen al model figuratiu, possiblement conseqüència de l’estat d’opinió en l’Espanya d’aquells anys, favorable a la pintura d’estil tradicional.

Ja pertanyents als anys seixanta, unes aquarel•les d’estil abstracte semblen servir de pont al que es mostra com el gruix de l’obra d’Albiac: olis sobre tela en què podrà plasmar la seua vocació paisatgística mitjançant el modern expressionisme. Uns quadres conformats per un joc cromàtic a través del qual les coses són perquè les intuïm, no perquè estiguin definides al llenç. Es podria pensar que el cromatisme d’Albiac busca aconseguir aquell punt en què cada cèl•lula de color és pintura pura i alhora és capaç d’una encarnació figurativa.

En la seua paleta, el predomini dels colors terrosos i vermellosos, conjugats amb els grocs de blat i blanc refulgent, dóna com a resultat una llum abundant que, en determinats quadres, adquireix un clar tint violent. Una violència que, no obstant això, mai no arriba a ser tètrica per la cridanera absència del color negre en les seues composicions.

En definitiva, podem afirmar que la pintura de Virgilio Albiac és el subconscient desig de recreació constant del paisatge favarol en què va transcórrer la seua infància. Terres seques, dures i càlides de l’accidentat Baix Aragó saragossà. Només així sembla explicable que, encara que la major part dels seus paisatges són aliens a Favara, en cap no ens sigui donada a contemplar amb nitidesa la presència del vivificant color verd-humit.
Política de privacitat. Copyright 2004 © www.fabara.es
Tots els drets reservats. Prohibida la seua reproducció total o parcial.